He viscut una
experiència màgica.
Mai m’havia
imaginat que uns campaments de primavera m’omplirien tant. Abans de marxar
estava desorientada, buida, aliena… Però ara tot ha canviat. Aquests cinc dies
m’han transformat de dalt a baix. Tot plegat m’ha arribat al cor.
Les muntanyes
m’envoltaven i em feien sentir acollida. M’han donat tranquil·litat i pau, m’han
donat l’aire que tant necessitava. Tota la puresa de la natura m’ha netejat per
dins i ha aconseguit alleugerir la meva angoixa.
I els nens… Són
tan especials. No tenen cap mena de barreres. No els cal quasi conèixer-te per
a que t’estimin. Només calen un parell de minuts per a crear un vincle preciós,
ple de confiança. He vist tantes coses en els seus ulls!! Innocència, il·lusió,
alegria, sinceritat, admiració, amor. He après moltíssim d’ells.
No sabria dir
què és el que m’ha colpejat amb més força. Hi havia alguna cosa en totes les
persones meravelloses que m’envoltaven, alguna cosa en aquelles cançons que li
esgarrapàvem a la guitarra, en aquells instants en què la llum del Sol
m’acariciava… que ha fet possible que em retrobi amb mi mateixa.
